Cementiri nuclear? si, gràcies!

Es podria dir que la foto de sota és una reproducció emmarcada d'un pintor hiperrealista, si no fos pel botó de Google Maps que hi ha dalt a l'esquerra i perquè jo mateix vaig capturar la imatge abans de retocar-la amb el Photoshop. M'agradaria parlar de com és possible que Google hagi fotografiat el nostre mon en tots els angles i punts de vista possibles, o parlar de que ara Google té els drets de totes les fotografies que hi ha a la seva base de dades, també m'agradaria parlar de que no es pot dir que tenen infinites fotografies o instantànies del mon perquè son perfectament finites, quantificables i tenen cadascuna d'elles nom i cognom. Però no podrà ser perquè no es pot parlar de tot a la vegada i perquè després de la foto em desviaré del tema i ja no ens recordarem del Google ni de les fotos.

Foto en qüestió

Es tracta de la Plaça Major de Villar de Cañas (Cuenca), una bonica, petita i tranquil·la vila castellana amb la que no m'uneix cap mena de vincle i on mai he estat. Tot i que ara tinc un gran interès per visitar-la.

I tinc interès no només perquè vull veure quina és la realitat que van veure les càmeres de Google, sinó per arribar a temps abans de que Villar de Cañas acolli definitivament el magatzem temporal centralitzat de residus radioactius i de combustible exhaurit, més conegut per cementiri nuclear, que tants ens havien promès. 

Una infografia científica, que sempre queda bé i fa seriós. 

Durant els cinc anys que durarà la construcció hi treballaran més de 300 persones. 

La vida de cada dia a Villar de Cañas, és una vida de costums senzilles i ritme pacient.
Acostumats els seus habitants a les rudeses del clima, les feines del camp i la solitud, es dediquen uns, els més, a l'agricultura i la resta al turisme, rural principalment. 

Com en Salustio, a qui trobem martiritzant un escuradents a la barra del bar "La Mezquita": "Hombre, si me hubieran preguntado si prefiero un cementerio nuclear o una fábrica de galletas, pues hubiera escogido la fábrica de galletas, ¿pero quién monta aqui una fábrica de galletas?, no te jode!". 

Una de les moltes construccions abandonades

Un gran exemple de filosofia de la vida, el Salustio, però no cal dir que la vida d'aquest home i la dels seus veïns canviarà aviat i que això de fer la partida de mus al bar sentint de lluny un remat de cabres, pot tenir els dies comptats. Per poc que hi canviï, 300 treballadors pul·lulant pel poble s'han de fer notar, com es notava a tants pobles de Nord Amèrica durant la febre de l'or. Viandes i begudes faran falta, això segur, sobretot cervesa i licors, i botigues de telefonia, i locutoris i caixers automàtics, i diversió, pizzerias, videoclubs, tres Zaras, un Mango, l'ansiat centre comercial amb multi cinemes, llibreries?,... no, llibreries no, gràcies! bé, si, una llibreria quiosc, d'aquelles com les dels aeroports, amb revistes de cotxes, best-sellers i xocolatines.

A la plaça Major. La televisió ja ha arribat, són sempre els primers

Però em temo que serà desprès que s'hagi construït i portin la tifa nuclear quan començarà el pitjor. 

No voldria exagerar, esperem que Villar de Cañas no ens recordi les escenografies de "Blade Runner" o "El quinto elemento", carrers de varis nivells amb multitud de caminants, androides, humans o mutants, sempre sota el plugim infectat dels àcids acumulats a l'atmosfera. 

Musics al bar de la Plaça Major

Tan debò que mai no hi hagi un accident i s'escampi la caca radioactiva, perquè en lloc del bar "La Mezquita" hi pot haver una "Cantina Galàctica" i en lloc de trobar-nos al Salustio ens podem trobar al Chebwaca jugant al domino. Això, en la versió més campechana de les conseqüències que un accident d'aquest tipus podria comportar. El més probable és que a una població afectada per un hipotètic accident nuclear no li quedin ganes d'anar de cantines ni hòsties. 

Malgrat tot, tothom o quasi tothom al poble està convençut que l'arribada de l'ATC (Almacen Temporal Centralizado) és el millor que podia passar mai a Villar de Cañas i que per fi s'arreglaran els problemes econòmics i d'abandonament en què s'ha arribat a trobar. Però sshh!!,... no seré jo qui els tregui la il·lusió, que no estan les coses com per anar xafant guitarres.