Londres té un problema

Avui m'hagués agradat escriure sobre la Comic Sans, la lletra que, en contra de les teories que circulen per Internet, es va inventar per ser escrita amb tinta invisible i per les instruccions del gos aquell de l'ajuda del Windows que deia: "Hola, què puc fer per tu?". M'hagués agradat donar una bona lliçó als seus detractors, perquè s'ha de ser molt detractor per fotre-se'n d'una tipografia infantil. Això és com anar a una classe de P5 i començar a partir-se el cul amb les bates i els dibuixos dels pobres angelets. Cruel, cruel.
Altra cosa seria visitar a un catedràtic de dret constitucional i veure que el seu despatx està decorat com un Imaginarium, que vindria a ser més o menys com que la presentació del Bosson d'Higgs s'hagi fet amb Comic Sans, com així ha passat.

Un chart xulíssim de la presentació de la partícula

Tot i així, si hagués escrit avui sobre la Comic Sans, defensaria als científics, uns altres angelets. Prou complicat és explicar l'existència de la partícula en qüestió com per perdre el temps en decidir una tipografia. Ja és molt d'agraïr que no utilitzessin  la de la figura 1. Tot i que alguns la van proposar amb l'argument de que una tipo així acostaria la ciència a les masses catòdiques i consumistes, però no va colar, i per sort es van decantar per l'equilibri, la mesura i l'alegria naïf de la Comic Sans. 
A més, no existeix una sola tipografia al mon entre totes, capaç per si sola d'assolir un propòsit tan utòpic com acostar la ciència a les masses.  

Figura 1. (No dic el nom per no donar idees) 

I clar que si! com que els dissenyadors no hem de pensar en el Bosson i ens passem el dia buscant i decidint tipografies, una activitat improductiva en la que se'ns sol anar la vida, entre d'altres activitats improductives com anar de cools, doncs, hala, ens pensem que podem criticar amb arrogància aquesta simpàtica tipografia. Dir coses com que la Comic Sans és la tipografia de les secretàries de quart nivell em semblen molt ofensives i tan repipis com dir que l'objectiu d'una tipografia és la llegibilitat, quan tothom sap que una tipografia només ha de procurar diversió i alegria i més en temps de crisi. Tots aquests romanços es poden refutar fàcilment amb la frase: "Existeixen tantes varietats de tipografies com d'idiotes" per citar (que sé que les cites us molen) a Eric Gill, autor de la tipografia del mateix nom i que tampoc em fa vibrar precisament. Però avui no parlaré de la Comic Sans, ni d'Eric Gill. No ho faré perquè vull parlar d'una altra cosa, tan inútil com parlar de la Comic Sans, però més d'actualitat, com el logotip de Londres 2012. 

L'objecte d'aquest post. 

No és que no m'agradi, sóc dels que penso que cal estudiar profundament les reaccions dels receptors al llarg d'uns preceptius períodes de proves o testeig, sempre que el pressupost ho permeti. En aquest cas, donada la intransigència del client, (Ajuntament de Londres, ahí es nada) el període de proves serà durant els dies de les olimpíades i més enllà (per primer cop es farà servir la mateixa marca pels jocs paralímpics). No tinc cap dubte que al cap de quatre dies, estarem més que habituats al grafisme i no podrem anar a dormir sense ell. D'això se'n diu imposició visual o "per collons t'acabarà agradant". Al cap i a la fi, les olimpíades no seran millors ni pitjors per culpa del logotip.

Per no parlar de la tipografia, tan trencadora...  

No conec del tot l'argumentari oficial del projecte dels creadors d'aquest logo, l'agència "Wolff Olins", però deu ser un superb exercici de retòrica mercadotècnica. Normalment els dissenyadors, al menys els de per aquí, tracten d'embrollar als clients (jo no enganyo mai a un client, perquè no està al meu ADN i perquè els meus clients són més inteligents que un catedràtic de dret constitucional) amb discursos farcits de mots anglesos estratègicament capturats a les revistes de comunicació i marketing, com branding, target, puenting o lip-dub, quan no acudeixen directament a la poesia, així molts acaben dient coses com: "un diàleg entre l'esport i la ciutat" (que ja s'utilitzava al 92, válgame Dios!) De forma que si a Wolff Olins, angloparlants de naixement, han seguit les estratègies dels meus col·legues de professió, no hauran tingut cap dificultat per col·locar el logo als seus compradors. (més problemes hauran tingut amb els consumidors, que no són tan retardats com alguns es pensen) 

Una aplicació intentant infructuosament maquillar la baixa qualitat del logo

Però la major proesa ha estat el preu pagat pel logotip: 400.000 lliures de res, tant se val el que sigui en euros, no val la pena calcular-ho. És un pastón en qualsevol divisa. Indecent? no, de cap manera, això és com els cacho puros havans quasi sencers que es veuen als cendrers dels casaments o malbaratar ampolles de Veuve Cliquot de 6 litres en tirar-les pel cap d'un campió de F1., però a una altre escala. L'economia necessita d'aquest tipus de moviments per funcionar i crear llocs de treball, no m'hi vull posar. (Veure burilles de puro senceres als cendrers dels casaments si que m'entristeix, no obstant)  

Ara, el que si em preocupa, és que la humanitat hagi de suportar vulguis o no, la tirania visual d'uns indocumentats que han creat un logo amb la prioritària pretensió de ser trencador. "Londres es una ciutat excepcional i havia de tenir un logo excepcional" diu l'Alcalde. Tan excepcional com els milions de firmes de grafiteros que es veuen a les carrosseries dels trens a tot el planeta. 
Els autors, no oculten la connotació grafitera del logotip, sinó que la reafirmen amb frases com la del "diàleg entre l'esport i la ciutat".
I que ningú digui que aquest símbol s'ha produït en quatre dies, que sou així de malpensats, hi-ha un munt de feina i de reunions, sobretot de reunions, darrera d'aquest símbol. Han estat necessàries moltes nits sense dormir, molts mails comunicant a tothom que algú se'n va de vacances i molts nens que no han conegut al seu pare o mare, per acabar perpetrant una de les més grans ofenses gràfiques del segle XXI. Encara hi deu haver gent buscant com psicòpates la màquina d'enquadernar.

Intensa work session a Wolff Olins, o "qui tingui la màquina d'enquadernar que la torni"

No és que no m'agradi, no és una qüestió de gustos, (ah, els gustos, la gran fal·làcia, l'excusa dels ignorants, dels trolls i dels amants del kalimotxo i el foie) és que aquest logo és estremidorament hòrrid, incompetent, fallit i mancant d'humanitat i d'esperit. He vist rètols de comerços de barri més suggestius que aquesta andròmina olímpica, marques de subproductes d'alimentació amb més presència i perdurabilitat, logotips de tallers de reparació d'automòbils poligoneros amb més qualitat tècnica que aquesta pertorbació visual, etiquetes de taronges amb més intencionalitat i sotilesa que aquest escarni gràfic, logos de discoteques mòbils amb més impacte visual que aquest ensopit gargot de poca traça, que a banda de no aportar res al disseny gràfic, cosa que mai està de més, tampoc no aporta res, curiosament, ni a l'olimpisme, ni a l'esport, ni a Londres.

Han aconseguit confondre al client portant-lo a l'hort del vanguardisme i de la ruptura formal amb l'excusa d'una re-definició de la idea dels Jocs, si, gran mèrit fer-ho amb una concepció formal clarament antiquada i amb un cromatisme propi de botiga d'impressió de samarretes.  Funcionarà, com diuen els defensors, però a costa dels propis Jocs Olímpics, el que representa l'antítesi del que constitueix en essència una identitat de marca.

Deia abans que alguns pretenien acostar la ciència a les masses, l'atropellament de Wolff Olins és molt més depravat i criminal, pretenen allunyar a les masses de l'esport, tal és l'objectiu d'aquest monstre que servirà per identificar l'esdeveniment esportiu més important del mon.

I és tot per avui, prometo que al proper post miraré de parlar de disseny.